dimarts, 27 de novembre del 2007

RAONS PER MANIFESTAR-SE L'1-D




Perquè ens em de manifestar l’1-D?

Cal una mobilització ciutadana com a resposta a les causes, a la mala gestió i als greus incidents a RENFE i FGC, que han provocat l’arribada a Barcelona de l’AVE. Una expressió social, des d’opcions ideològiques i de l’autogovern diverses, en favor del transport públic, de rebuig d’un model ferroviari equivocat, mal planificat i insuficient per a les necessitats reals de la mobilitat a Catalunya i de denúncia de decisions polítiques i econòmiques equivocades, pels governs espanyols i de CiU

Les obres de l’AVE, i la conseqüent suspensió de les línies de tren de Rodalies, ha afectat tota una comunitat i, en especial, la que gent que viu, treballa i estudia, on connecta el sud --i cap a l’interior-- amb la ciutat de Barcelona. Des del 20 d’octubre, aquesta situació ha generat un autèntic caos d’horaris, laboral, de comunicacions i seguretat. Una problemàtica que no afecta ara, ni només, als serveis de rodalies de Barcelona, sinó que implica tot Catalunya, a la xarxa de serveis regionals de Tarragona, Reus, Tortosa, Lleida, Girona, Manresa, Figueres, Ripoll o Puigcerdà.
La reobertura parcial del servei, després de setmanes d’absoluta ineficiència, no pot amagar la dimensió del problema. S’ha generat un trastorn i un impacte brutal en la vida quotidiana de centenars de milers d’usuaris del servei públic. Les obres també han tingut, i tenen, un impacte en la qualitat de vida dels veïns afectats: esquerdes, sorolls, contaminació acústica i partícules de l’aire.
Però la construcció de l’AVE també ha causat treballadors morts. Per als treballadors de les obres, la pressió és màxima i les jornades de treball són extenuants i contínues. De la sinistralitat laboral a Catalunya, que ja ha acabat amb la vida de 87 treballadors des de l’inici de 2007, n’hi ha 13 que han mort a les obres d’aquesta infraestructura.
Tot plegat, representa una situació molt greu i que no és casual. Existeixen decisions polítiques i econòmiques equivocades que han afavorit que es produís, que no han tingut en compte els problemes d’estabilitat en el terreny, que s’havia planificat un calendari de les obres massa ajustat i les afectacions que aquestes podien causar. Una greu situació de manifesta insuficiència i mala qualitat de la xarxa ferroviària de l’àrea de Barcelona, i tot Catalunya, que no només té el seu origen en la manera d’executar les obres d’accés de l’AVE a Barcelona, sinó que és el resultat d’una manera d’entendre el país, la mobilitat i les prioritats de la inversió en l’obra pública, pels governs del PSOE, PP i de CiU.
Cal recordar que entre 1990 i 2003, des de l’Administració de l’Estat i des dels anteriors governs de CiU a la Generalitat, no es va invertir el necessari en noves línies de tren, personal, nou material mòbil, manteniment de les línies de regionals i rodalies i transport públic en general. Ni tant sols es van redactar projectes que permetessin planificar el conjunt d’obres ferroviàries. Des de 1990 i fins 2006, l’increment d’usuaris de rodalies a Barcelona ha estat del 107%, mentre que les inversions en ferrocarril convencional només s’han incrementat el 3%. El total del pressupost que el Ministeri de Foment ha invertit en rodalies, en el millor dels anys, no ha superat el l3% del total, davant el 31% de passatgers. I entre 1990 i 2007, pel que fa al conjunt del pressupost destinat a ferrocarrils de Catalunya, 96’37 euros de cada 100 s’han destinat a l’alta velocitat.
A la present legislatura, el govern espanyol ha introduït certes correccions i millores a les inversions ferroviàries, però la realitat és que fins que no ha explotat la crisi de rodalies a Barcelona el Ministeri de Foment, amb la esperpèntica Magdalena Álvarez al capdavant, ha continuat mantenint un esquema de prioritats basat en autopistes i autovies, en l’AVE i les grans infraestructures portuàries i aeroportuàries –necessàries, però no úniques- mentre que ha posposat les inversions en ferrocarril convencional, tant a rodalies com a regionals i de mercaderies de Catalunya.
Tot plegat posa de manifest la crisi del model. Una concepció antiga d’entendre les necessitats de la gent i del nostre país en matèria d’infraestructures, i que no ha abordat amb serietat la realitat d’un dèficit històric en transport públic. S’ha oblidat que per ser una economia solvent i tenir bones connexions internacionals, és necessari un sistema sòlid de mobilitat interior. Que és necessària una bona xarxa de transport públic, de metro, d’autobusos urbans i interurbans, de ferrocarrils regionals, rodalies i mercaderies.
Ara em viscut un desgavell per decisions equivocades, és per això que els homes i dones d’EUiA el dia 1-D ens manifestarem. La resposta i les alternatives no estan només en la política institucionalitzada i l’opinió publicada, estan també en la gent i la societat organitzada.
Ens manifestarem en favor de ferrocarril: rodalies, regionals i mercaderies i per que Catalunya decideixi en tot allò que afecta la seva gent. Ens manifestarem per que es compensi les persones afectades i per que assumeixin responsabilitats les administracions i empreses responsables. Ens manifestarem per tornar a demanar la dimissió de Magdalena Álvarez. L’1 de desembre la ciutadania, organitzacions socials, plataformes i forces polítiques, ens manifestarem per que hi ha prou motius social i polítics per fer-ho i per que el desgavell, com el de l’AVE, no torni a succeir.

Jordi Miralles i Conte
Coordinador general d’EUiA
Vicepresident parlamentari d’ICV-EUiA





(Publicat a El Mundo, el dia 25 de Novembre de 2007)