Intervenció de Francesc Pané, ICV-EUiA, al Ple del Parlament de Catalunya per a defensar l'abolició de les corrides de toros a Catalunya
Senyor president, senyores i senyors diputats, senyora Anna Mulà, comunitat animalista, senyores i senyors, «dorm petit, la mare et bressa, cal que creixis ben de pressa, fes-te fort per la mort, seràs brau o de pau, seràs carn d’escorxador o màrtir nacional. Tan se val, per a un bou tot és prou. Ara els somnis vedelló. Non, non, vine son.» Han sentit la desolació en aquesta cançó de bressol de Pere Quart?
Al torero que va comparèixer li vaig preguntar si ell que mirava els ulls del toro i el veia pervocant[#] la sang a glops no n’havia sentit ni compassió, pietat alguna vegada. Incòlume em va respondre que era un professional, ell, que no havia sentit mai tristesa ni compassió. Vaig pensar en el vedelló condemnat a ser màrtir nacional, un de tants centenars que els matadors executen a les places del món, màrtirs sense bandera ni medalla ni glòria de cap mena. El torero surt de la plaça a espatlles, amb els braços xops de la sang de les orelles d’aquell vedelló que la mare havia bressat de menut. Darrere seu els cavalls arrosseguen el toro exànime per l’arena, no hi ha honor en la seva despulla, només la trista vellesa del de les seves banyes blanques. La carn erta és incensada pel fum del cigar havans, molt constitucionals, dels concelebrants. «Fes-te fort per la mort.»
Nosaltres detestem la crueltat gratuïta, jo personalment sento angúnia de la violència, no perquè sóc ecologista, que també, sinó perquè sóc home i perquè sóc socialista a la manera com el socialisme va ser formulat pels clàssics. La causa socialista és la lluita per la causa de la vida, el socialisme transforma les persones per a la pau de
l’equitat i les fa rebels a la iniquitat; les fa combatents contra l’acumulació insolidària, dures contra les violències i toves per a la fraternitat; valentes davant d’allò que és de natura injusta. La crueltat i la injusta natura de les corrides de toros és evident i és gratuïta i és endimoniada, contra més estil en el turment més honor i més benefici, més aücs i més fum d’havà a les graderies.
Les corrides de toros són el gaudi en l’espectacle del turment, són les enrunes colossals de la memòria d’una humanitat que conjurava la por amb la violència, ja fos als circs, als temples o a les places públiques. Avui governem la terra i per mor d’això hi hem contret una aliança que és sagrat de respectar, avorrim la ferida gratuïta infligida als animals o la usura que destrueix els boscos i les aigües i entre nosaltres, ciutadans, hem contret un pacte civil, abominem de la sang vessada per causa política o per domini sexual o per qualsevol ambició o desmesura o plaer brut. Restarem impassibles a la celebració del turment d’un animal bell i noble per la brutal satisfacció de veure’l perdent la vida lentament mentre la defensa d’instint escampant damunt l’arena la sang de la força en què la natura l’ha dotat per la supervivència?
En la ILP hi havia molt més que una prohibició, senyores i senyors diputats, hi havia sentit de civilització, de ciutadania, en aquest ja projecte de llei hi ha molt més que una iniciativa popular, hi ha una apel·lació a l’alta cambra on s’expressa Catalunya. Aquest Parlament és cridat a considerar si el nom del poble pot esbarriar-se com l’arena sobre la sang del toro burlat i abatut, si la sobirania i la intel·ligència de Catalunya poden malbaratar-se en aquest hemicicle com es malbarata la força, la bellesa, la vida del toro en el temple circular de la tortura; si el nom del poble pot amarar la capa en què s’emboliquen el negoci i el plaer obtinguts d’un oprobi.
Hem après tan de les compareixences! Per què la civilitat en què ens hem escoltat els uns als altres no ha de ser la mateixa que ara exoneri Catalunya d’aquesta festa que abrusa l’ètica, que espanta la sensibilitat, que encorba la mirada i tanca les parpelles dels ulls intel·ligents? Quin art justifica la inclemència avui? Si tots els diputats i diputades durant les compareixences hem assumit el sofriment dels toros, què ens impedeix de donar el pas que els n’alliberi, a nosaltres que podem, car ells no són amos d’aquesta decisió? A Catalunya hi ha una creixent població que pren el compromís de protegir la vida, centenars de milers de persones que se sumen a la custòdia dels animals, del territori, dels paisatges, també a tot l’Estat espanyol creix imparable el mateix clam. Madrid, centre ideològic els taurins i temple de la seva adoració l’assemblea aviat haurà de debatre això que nosaltres debatem avui. Aquest Parlament no ha de fer-se ressò del clam dels seus ciutadans?
Hem internacionalitzat el debat, senyores i senyors diputats, perquè el món pròxim, l’educat en les formes de la democràcia, sent angúnia de la violència, aquest món avui ens observa atent. Quina resposta li darem, la perpetuació d’una barbàrie vestida de lluentons i armada amb l’acer d’una espasa o la lliçó de la tolerància? El criteri dels taurins que exclamen que en els jocs en perill de la vida hi ha part del destí inefable nosaltres responem que ja no som ordes en un món hostil, hem creat els pinzells i les plomes, el cisell i el cel·luloide tot just per conjurar les formes de la salvatgia per transformar l’instint en bellesa. Just per això no hi havia possible encontre amb els grups protaurins de la cambra; molt de respecte, no possible encontre. Els promotors, els signants de la ILP i nosaltres som a l’antípoda de les seves esmenes. Més de 180.000 ciutadans i centenars d’entitats del món truquen avui a la porta d’aquest Parlament i tusten la nostra consciència perquè abolim el fantasma que s’obstina a provocar el gaudi de la passió baixa en els ròdols d’arena.
No era, ja ha quedat més que demostrat, una qüestió de prevalences territorials, si Catalunya o Espanya, a tal efecte, i molt lamentablement, el Tribunal Constitucional i la caverna uniformista ens han donat altres places on debatre. Afirmem que la llei és una pura qüestió sobre la prevalença de l’ètica humana moderna damunt la tossuda tradició de la crueltat. Quan encarcarats i rancis alguns dirigents polítics de la profunda Espanya han volgut fer-ne ells i elles sí un assumpte identitari han comès una immoralitat amb Catalunya i amb els animalistes, i també amb els seus electors. Aquesta no és tampoc una lluita contra els taurins sinó contra una forma arcaica de concebre l’home en el món, el nostre és un compromís amb la sensibilitat i amb la sensatesa. És per això que el meu grup reconeix el preciós esforç de la Plataforma Prou i el testimoniatge actiu de tanta gent que sent respecte i afecte als animals. I jo personalment vull considerar tots els compareixents i agrair-los sincerament el seu saber i la seva actitud molt democràtica. Vull reconèixer cadascun dels companys de la ponència i el lletrat amb qui hem confiat i volem regraciar el treball del Consell de Garanties Estatutàries que ens ha donat finalment confiança i seguretat.
Al torero que va comparèixer li vaig preguntar si ell que mirava els ulls del toro i el veia pervocant[#] la sang a glops no n’havia sentit ni compassió, pietat alguna vegada. Incòlume em va respondre que era un professional, ell, que no havia sentit mai tristesa ni compassió. Vaig pensar en el vedelló condemnat a ser màrtir nacional, un de tants centenars que els matadors executen a les places del món, màrtirs sense bandera ni medalla ni glòria de cap mena. El torero surt de la plaça a espatlles, amb els braços xops de la sang de les orelles d’aquell vedelló que la mare havia bressat de menut. Darrere seu els cavalls arrosseguen el toro exànime per l’arena, no hi ha honor en la seva despulla, només la trista vellesa del de les seves banyes blanques. La carn erta és incensada pel fum del cigar havans, molt constitucionals, dels concelebrants. «Fes-te fort per la mort.»
Nosaltres detestem la crueltat gratuïta, jo personalment sento angúnia de la violència, no perquè sóc ecologista, que també, sinó perquè sóc home i perquè sóc socialista a la manera com el socialisme va ser formulat pels clàssics. La causa socialista és la lluita per la causa de la vida, el socialisme transforma les persones per a la pau de
l’equitat i les fa rebels a la iniquitat; les fa combatents contra l’acumulació insolidària, dures contra les violències i toves per a la fraternitat; valentes davant d’allò que és de natura injusta. La crueltat i la injusta natura de les corrides de toros és evident i és gratuïta i és endimoniada, contra més estil en el turment més honor i més benefici, més aücs i més fum d’havà a les graderies.
Les corrides de toros són el gaudi en l’espectacle del turment, són les enrunes colossals de la memòria d’una humanitat que conjurava la por amb la violència, ja fos als circs, als temples o a les places públiques. Avui governem la terra i per mor d’això hi hem contret una aliança que és sagrat de respectar, avorrim la ferida gratuïta infligida als animals o la usura que destrueix els boscos i les aigües i entre nosaltres, ciutadans, hem contret un pacte civil, abominem de la sang vessada per causa política o per domini sexual o per qualsevol ambició o desmesura o plaer brut. Restarem impassibles a la celebració del turment d’un animal bell i noble per la brutal satisfacció de veure’l perdent la vida lentament mentre la defensa d’instint escampant damunt l’arena la sang de la força en què la natura l’ha dotat per la supervivència?
En la ILP hi havia molt més que una prohibició, senyores i senyors diputats, hi havia sentit de civilització, de ciutadania, en aquest ja projecte de llei hi ha molt més que una iniciativa popular, hi ha una apel·lació a l’alta cambra on s’expressa Catalunya. Aquest Parlament és cridat a considerar si el nom del poble pot esbarriar-se com l’arena sobre la sang del toro burlat i abatut, si la sobirania i la intel·ligència de Catalunya poden malbaratar-se en aquest hemicicle com es malbarata la força, la bellesa, la vida del toro en el temple circular de la tortura; si el nom del poble pot amarar la capa en què s’emboliquen el negoci i el plaer obtinguts d’un oprobi.
Hem après tan de les compareixences! Per què la civilitat en què ens hem escoltat els uns als altres no ha de ser la mateixa que ara exoneri Catalunya d’aquesta festa que abrusa l’ètica, que espanta la sensibilitat, que encorba la mirada i tanca les parpelles dels ulls intel·ligents? Quin art justifica la inclemència avui? Si tots els diputats i diputades durant les compareixences hem assumit el sofriment dels toros, què ens impedeix de donar el pas que els n’alliberi, a nosaltres que podem, car ells no són amos d’aquesta decisió? A Catalunya hi ha una creixent població que pren el compromís de protegir la vida, centenars de milers de persones que se sumen a la custòdia dels animals, del territori, dels paisatges, també a tot l’Estat espanyol creix imparable el mateix clam. Madrid, centre ideològic els taurins i temple de la seva adoració l’assemblea aviat haurà de debatre això que nosaltres debatem avui. Aquest Parlament no ha de fer-se ressò del clam dels seus ciutadans?
Hem internacionalitzat el debat, senyores i senyors diputats, perquè el món pròxim, l’educat en les formes de la democràcia, sent angúnia de la violència, aquest món avui ens observa atent. Quina resposta li darem, la perpetuació d’una barbàrie vestida de lluentons i armada amb l’acer d’una espasa o la lliçó de la tolerància? El criteri dels taurins que exclamen que en els jocs en perill de la vida hi ha part del destí inefable nosaltres responem que ja no som ordes en un món hostil, hem creat els pinzells i les plomes, el cisell i el cel·luloide tot just per conjurar les formes de la salvatgia per transformar l’instint en bellesa. Just per això no hi havia possible encontre amb els grups protaurins de la cambra; molt de respecte, no possible encontre. Els promotors, els signants de la ILP i nosaltres som a l’antípoda de les seves esmenes. Més de 180.000 ciutadans i centenars d’entitats del món truquen avui a la porta d’aquest Parlament i tusten la nostra consciència perquè abolim el fantasma que s’obstina a provocar el gaudi de la passió baixa en els ròdols d’arena.
No era, ja ha quedat més que demostrat, una qüestió de prevalences territorials, si Catalunya o Espanya, a tal efecte, i molt lamentablement, el Tribunal Constitucional i la caverna uniformista ens han donat altres places on debatre. Afirmem que la llei és una pura qüestió sobre la prevalença de l’ètica humana moderna damunt la tossuda tradició de la crueltat. Quan encarcarats i rancis alguns dirigents polítics de la profunda Espanya han volgut fer-ne ells i elles sí un assumpte identitari han comès una immoralitat amb Catalunya i amb els animalistes, i també amb els seus electors. Aquesta no és tampoc una lluita contra els taurins sinó contra una forma arcaica de concebre l’home en el món, el nostre és un compromís amb la sensibilitat i amb la sensatesa. És per això que el meu grup reconeix el preciós esforç de la Plataforma Prou i el testimoniatge actiu de tanta gent que sent respecte i afecte als animals. I jo personalment vull considerar tots els compareixents i agrair-los sincerament el seu saber i la seva actitud molt democràtica. Vull reconèixer cadascun dels companys de la ponència i el lletrat amb qui hem confiat i volem regraciar el treball del Consell de Garanties Estatutàries que ens ha donat finalment confiança i seguretat.
Senyores i senyors diputats, escoltin les paraules d’un d’entre vostès que per sort avui podrà canviar el seu vot, atès que en té la llibertat. Em va escriure fa uns dies: «Em sabrà greu, de veres que t’ho dic, si no aturem definitivament les corrides, tant com me’n sabria si es prohibís d’exhibir els gravats de la tauromàquia de Goya. Tot és bell, Francesc, en aquest món nostre, però mentre els toreros ho són amb «v» baixa, Goya ho és amb «b» alta.» L’afamat escriptor Ros i Lasalas va dir:
No hi ha noblesa en el metall de l’espasa sinó en el bronze de les campanes que sonen per l’amor dels esposos. La glòria no és en la sang dels vençuts en el camp de batalla ni en l’orgull dels que vencen, sinó en el ball de les roselles que impulsa el vent. El coratge de l’home no és en el seu domini brut sobre la natura sinó en la ingravidesa del seu cos quan dansa, en el gest de la seva mà quan percut un metall si el seu do fa un sol de música.
Amb el triomf, senyores i senyors diputats, d’aquesta iniciativa legislativa, els déus i la seva consciència ho vulguin, s’acomplirà una intensa, llarga esperança, i tots nosaltres, els homes i les dones de Catalunya, els homes i les dones del món ens alçarem una mica més verticals sobre la terra.
Senyores i senyors diputats, la bellesa no s’entén sense la bellesa dels animals que el fan fecund. No s’entén, tampoc, sense la lluïssor de la consciència humana observant-los i admirant-los, ni sense la il·lusió dels infants, amant-los. Escoltin, doncs, la seva consciència, sentim l’emoció moral i deixin que consciència i emoció els impulsin el dit en prémer el botó en el gest definitiu. Dels tres senyores i senyors diputats que tenen a l’escó, avui el vermell ho és de sang; l’art i la vida són en el verd. Deixin el roig per a les roselles que perfuma el vent (remor de veus) i pintin d’alzina i de romer aquest final de legislatura. La mare els bressa, senyores i senyors diputats, ara els somnis.
Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada